Irène Joliot-Curie (12 septembre 1897 à Paris - 17 mars 1956 à Paris) est une
chimiste, physicienne et femme politique française lauréate du prix Nobel de chimie, tout comme sa mère, Marie Curie.
La
seva formació va correr a càrrec dels amics científIcs de la seva mare que van
formar una cooperativa d'ensenyament a domicili en que, casdascun d'ells,
ensenyave als fills de tots coses de la seva especialitat, a un ritme d'una
assignatura per dia. Això va fer que Irène pogués accedir a coneixement que,
difícilment hagués assolit amb una escolarització reglada normal. Fins al 1910
no va entrar a una escola oficial, l'escola Sévigné.
Després
d'estudiar física
i química
a la Universitat de París durant la Primera Guerra mundial, fou assistent del
departament de radiografia de diversos hospitals francesos. Un cop acabada la
guerra, fou nomenada ajudanta de la seva mare a l'Institut del Radi de París,
posteriorment conegut amb el nom d'Institut
Curie. Simultàniament aconsegueix la llicenciatura en matemàtiques
i física
i, posteriorment, obté un doctorat escollint com a tema de la seva tesi Els raigs Alfa i
la radiació del poloni.[2]
Elle était devenue assistante à
l'Institut du radium de Paris depuis 1918 lorsque,
chargée de former des ingénieurs en chimie nucléaire, elle rencontra son futur
époux Frédéric Joliot. De leur union en 1926 naîtrons deux enfants, Hélène
Langevin-Joliot née en 1927 et Pierre Joliot-Curie né en 1932.
Le
premier travail où l’on trouve associés les noms de Frédéric et d’Irène fut
publié en 1928, dans une note aux comptes rendus de l’Académie des sciences,
sur le nombre d’ions produits par les rayons alpha du polonium. Les deux jeunes
chercheurs étaient mariés depuis le 4 octobre 1926.
Al
llarg de la seva vida, influenciada per l'exemple de la seva mare, Irène va
tenir un fort compromís actiu amb causes feministes,
tot i no inscriure's mai en cap moviment militant. Una part d'aquesta
consciència la fa apropar-se al comunisme
ja que, considera que el dret al treball és el be més preuat per a les dones i
s'emmiralla en el model de societat de la URSS on aquesta igualtat
és complerta entre homes i dones.[2]
Jeune
fille timide, sans coquetterie, imperturbablement calme et d’une grande
simplicité, d’un abord distant en apparence, elle sut plaire par son
intelligence et sa sensibilité au jeune physicien dont les qualités de
séduction étaient nombreuses : intelligent, chaleureux, brillant, fin causeur.
Ils partagèrent leur goût pour les sports, la natation, le tennis, le ski, mais
aussi leur passion pour la recherche scientifique. Ils étaient complémentaires
: autant l’une se liait relativement peu avec autrui, autant l’autre était doué
pour les contacts ; autant l’une paraissait calme et sereine, autant l’autre se
montrait enthousiaste et impulsif
Avec son mari, Irène découvrira
la radioactivité artificielle en 1934, peu
de temps avant le décès de Marie Curie. Frédéric et Irène recevront le prix
Nobel de chimie pour cette découverte l'année suivante. La mise en évidence et
l'étude de ce phénomène qui consiste à transformer un élément stable en élément
radioactif, en conjonction avec les recherches sur
l'action des neutrons sur les éléments lourds, sont
un pas important vers la découverte de la fission nucléaire.
Grâce
aux sources intenses de polonium qu’ils avaient préparées, ils étudièrent le
rayonnement pénétrant qui devait aboutir à la découverte du neutron par
Chadwick.
L'any 1935 fou nomenada
directora d'investigació de la Fundació Nacional de Ciències.
El 4
de juny de 1936, el recent nomenat primer ministre francés Léon Blum
li ofereix ser la secretària d'Estat d'Investigació Científica, lloc que
accepta amb uns objectius molt clars i ambiciosos d'acord amb el seu
convenciment que la ciència ha de tenir un important paper social. Irène preten
aconseguir una millora sustancial dels pressupostos d'investigació, una
reorganització dels estudis científics per a les nenes, amb dret a aconseguir
llicenciatures i títols, un augment de les relacions dels
En 1937, elle devient maître de
conférences, en remplacement de son mari nommé au Collège de France, puis
professeur sans chaire à la Faculté des sciences de Paris.
Irène
devint professeur à la Faculté des sciences de Paris, en 1937. Au laboratoire
Curie, dont le directeur était alors André Debierne, un ancien collaborateur de
Marie Curie, qui avait découvert l’actinium, elle poursuivit ses recherches.
Avec Pavlé Savitch, elle s’efforça de résoudre l’énigme des transuraniens. À la
suite de la découverte de la fission par Otto Hahn et Fritz Strassman, Frédéric
Joliot imagina, en janvier 1939, avec une rare rapidité d’esprit, une
expérience apportant une preuve physique de la rupture des noyaux d’uranium.
En
1939, Irène Joliot-Curie travaille avec son mari, alors directeur du
laboratoire de synthèse atomique, sur la réaction en chaîne dans l'uranium avec
la perspective de libérer l'énergie contenue. Ces travaux déboucheront sur le
dépôt de brevets de "faisabilité" de la bombe atomique, par l'équipe
de Frédéric Joliot. Après la Seconde Guerre mondiale, elle dirige l'Institut du
Radium et obtient la chaire de physique générale. Elle participe à la création
du Commissariat à l'énergie atomique.
Irène Joliot-Curie reçoit en 1950 le Prix international de la paix du Conseil mondial de la paix. Elle meurt en 1956 d'une leucémie consécutive à son exposition aux rayonnements radioactifs durant sa vie professionnelle.
En 1946, elle devient directrice
de l'Institut du radium et elle participe à la création du Commissariat à l'énergie atomique, où elle occupe la
fonction de commissaire durant six ans. Després de la seva breu participació al
govern, Irène s'adhereix al Comité de Vigilància dels Intel·lectuals
Antifeixistes i, el 1940, el matrimoni passa a formar part de la Resistència. L'any 1942, debilitada per la
tuberculòsi, Irène es trasllada a viure a Suïssa
amb els seus fills on acull a científics estrangers perseguits per els nazis.
Pacifista convençuda des de la seva experiència a la Primera Guerra Mundial,
considera com a models de societats igualitàries
i pacifistes
a la URSS i les democràcies populars d'Europa de
l'Est i espera que Polònia, la seva pàtria materna, s'hi afegeixi.
En 1946, elle devient directrice
de l'Institut du radium et elle participe à la création du Commissariat à l'énergie atomique, où elle occupe la
fonction de commissaire durant six ans. Elle obtient la chaire de physique générale et radioactivité
précédemment occupée par sa mère.
Els
bombardeigos d'Hiroshima i Nagasaki el 1945 suposen un daltabaix pel matrimoni
Joliot-Curie, així com per tots els científics que van participar en el
desenvolupament de l'energia nuclear. Irène continua compromesa amb
el pacifisme i el feminisme, i creu que la pau és en gran mesura un assumpte de
dones. El 1948, juntament amb el biòleg Julian Huxley, copresideix el Congrés
Mundial dels Intel·lectuals per la Pau i la Lliure Circulació dels
Descobriments, que es fa a Polònia.[2]
Fou
apartada de la Comissió Francesa d'Energia Atòmica l'any 1951 per les seves
simpaties pel Partit Comunista Francès.
Irène Joliot-Curie meurt le 17
mars 1956 à Paris d'une leucémie résultant d'une surexposition
aux rayonnements radioactifs au cours de son travail, probablement aussi
lorsqu'elle assistait sa mère sur le front de la première guerre mondiale pour
faire des radiographie des blessés afin d'aider
les chirurgiens.
www.toupie.org/Biographies/Joliot-curie.htm
https://www.futura-sciences.com/sciences/personnalites/physique-irene-joliot-curie-488/
TRADUCCIÓN
Irène
Joliot-Curie (París, 12
de septiembre de 1897 – París, 17 de marzo de 1956) foi unha importante
química, física e política, gañou o Premio Nobel de química, como súa nai,
Marie Curie.
A súa formación cando era nena foi grazas aos amigos científicos da
súa nai quenes formaron unha cooperativa de educación na casa, na que cada un
ensinaba os temas da súa especialidade, cada día unha asignatura. Esa foi a
maneira grazas á que Irene acada unha formación moito mellor que a habitual nas
escolas. No ano 1910, con 13 anos, foi á escola de Sévigné.
Despois de estudar física e química na Universidade de París, ao
longo da 1ª Guerra Mundial colaborou nos departamentos de radiografía dalgúns
hospitais franceses, xunto ca súa nai.
Despois da guerra foi nomeada colaboradora da súa nai no Instituto
do Radio de París, dende 1919, que máis adiante pasaría a chamarse Instituto
Curie. Mentres colaboraba no Instituto obtivo a licenciatura en matemáticas e
física, e máis adiante fixo o doctorado, escolle os raios alfa e a radiación do
Polonio para a súa tesis (1925).
No Instituto de Radio de París coñece a Frédéric Joliot, con quen
casa o 9 de outubro de 1926. Tiveron
dous fillos, Helene (1927) e Pierre (1932).
O primeiro traballo no que atopamos o traballo conxunto do
matrimonio foi publicado no ano 1928, co nome de “Os ións producidos polos
raios alfa do polonio”.
Ao longo da súa vida,
influenciada pola súa nai, Irene ten un compromiso importante nas causas
feministas, foi cercana tamén as ideas comunistas, pensa que o traballo é o ben
máis preciado para as mulleres e admira o modelo de sociedade proposto pola
URSS, onde hai igualdade entre homes e mulleres.
Irene era unha muller tímida,
pouco presumida, tranquila, imperturbable, calmada e de gran simplicidade.
Aparentemente distante e moi intelixente e sensible. Tiña aficción polos
deportes, natación ou tenis, pero a súa mayor aficción sempre foi a
investigación científica, onde amosábase
entusiasta e impulsiva.
Xunto ao seu marido, Irene
descubre a radioactividade artificial no ano 1934, pouco despois de morrer a
súa nai.
Ambos reciben o Premio Nóbel de
química o seguinte ano. Foi un estudio que consistíu na transformación dun
elemento estable noutro elemento radioactivo, unido ao estudo da acción dos
neutrones sobre os elementos, o que foi un paso moi importante para o posterios
descubremento da fisión nuclear. Grazas ás fontes intensas de polonio que eles
preparan, estudaron os raios que penetran, o que axudou a Chadwick a descubrir
o neutron.
No ano 1935 foi nomeada directora
de investigación da Fundación Nacional de Ciencias.
O 4 de xuño de 1936 recebe o
ofrecemento de ocupar a secretaría de Estado de Investigación Científica polo
ministro León Blue, recén nomeado. Ela acepta convencida do papel social que a
ciencia debe ter. Quere acadar maiores inversións do Estado na investigación
científica, quere reorganizar os estudos científicos para a infancia, aumentar
as licenciaturas e titulos e acadar mayor relación entre eles.
No ano 1937
faise conferenciante no lugar do seu marido no College de France, foi profesora
tamén na Facultade de Ciencias de París.
No ano 1939
Irene traballa co seu marido, daquelas director do laboratorio de síntesis
atómica, na reacción en cadea do uranio coa idea de liberar a enerxía contida.
Os seus traballos trouxeron pouco despois a fabricación da bomba atómica no
equipo de Fréderic Joliot.
Durante a 2ª
Guerra Mundial Irene dirixe o Instituto do Radio, e participa na creación do
Comisariado da Enerxía Atómica, onde ocupa a función de comisaria durante seis
anos.
Despois de
participar no goberno, Irene únese ao Comité de Vigilancia dos Intelectuais
Antifascistas, e no ano 1940 o matrimonio pasou a formar parte da Resistencia
antifascista.
No ano 1942, debilitada pola tuberculose
foi a vivir a Suiza cos seus fillos, onde acollían a científicos perseguidos
polos nazis. Foi unha pacifista convencida dende a 1ª Guerra Mundial, e considera como modelo a
seguir de sociedade pacifista e igualitaria á URSS e as democracias populares
de Europa, e agarda que Polonia, a súa patria materna uniríase a estes modelos
de sociedade.
Os
bombardeos de Hiroshima e Nagasaki no ano 1945 foron unha dura nova para o
matrimonio, ao igual que para o resto dos científicos da época que participaron
no desenvolvemento da enerxía nuclear. Irene continúa comprometida co pacifismo
e co feminismo e considera que a paz é en gran medida un asunto das mulleres.
No ano 1948
preside xunto ao biólogo Julian Huxley o Congreso Mundial dos Intelectuais pola
Paz e a Libre Circulación dos Descubrementos, realizado en Polonia.
Foi apartada
da Comisión Francesa da Enerxía Atómica no ano 1951, polas súas simpatías co
Partido Comunista Francés.
Irene morre
o 17 de marzo de 1956 en París, vitima de leucemia a consecuencia da sua
exposición á radioactividade sen protección, ao longo da súa vida profesional,
probablemente cando colaborou ca súa nai facendo as rediografias na fronte
durante a 1ª Guerra Mundial para axudar aos ciruxanos.
Fontes:
CORA ALONSO MORELL (4º ESO 2018/19)
No hay comentarios:
Publicar un comentario